El dol més conegut és el que vivim després de la mort d’algú i en el que s’experimenta “dolor” associat a aquesta pèrdua. Per acompanyar aquest procés, en totes les cultures es donen uns rituals que faciliten, des d’un punt de vista social, afavorir espais per donar suport a la persona que es troba en procés de dol. En la nostra societat, però, cada vegada són menys habituals aquests rituals. Ens trobem immersos en una tendència a negar la realitat de la mort. La mort s’oculta, es circumscriu als hospitals per no veure-ho a casa. Podríem afirmar que la societat actual va en una direcció molt marcada d’apropament al que ens proporciona plaer i d’allunyament de tot el que ens genera malestar.
Aquesta tendència de cerca del plaer ens pot portar a recórrer, de manera desproporcionada, a l’evitació del patiment. Per exemple; no voler pensar en la situació temuda (“no vull parlar-ne”), no voler parlar del tema (“no vull fer patir als altres amb els meus problemes”), estar permanentment ocupat en una altra cosa (“em centro en la feina i res més”) o prendre medicació en excés (“si estic adormit, no pateixo i res m’importa”). Optar per a aquesta estratègia dificulta el maneig d’emocions com: la frustració, la tristesa o la ràbia.
Si hi ha una màxima en la teràpia del dol és que aquest fa mal i no podem fer res per evitar-ho, l’hem de passar, l’hem d’elaborar. No podem viure d’esquena a una emoció –en aquest cas, el dolor- que s’està manifestant.
Els recursos amb què comptem per afrontar el dol tenen a veure amb la pròpia capacitat per acceptar la realitat, la gestió que fem de les emocions, la sensació de suport que percebem per part del nostre entorn, com ho viu la nostra família, tenir cura del descans, l’alimentació, l’exercici físic, el cos, llegir sobre el dol, passejar, buscar recolliment, escriure, estar en silenci, ordenar records, parlar del que pensem, compartir, buscar allò que ens relaxi, ens animi o ens cuidi entre altres.
El treball de dol requereix de l’activació de recursos personals que ens permeten afrontar aquest procés, amb el suport de persones del nostre cercle social i familiar, així com amb noves estratègies de funcionament que no havíem posat en pràctica anteriorment i que aprenem arrel de l’experiència de pèrdua.
Per descomptat una altra opció a la que podem accedir és la medicació. En algunes ocasions pot ser necessària i està més que justificada, però de vegades recorrem amb massa rapidesa a allò que ens allibera momentàniament de sentir les nostres emocions; quan experimentar-les, i aprendre a gestionar-les i drenar aquest dolor és una part fonamental.
Cal procurar no recórrer a la medicació com una forma de fugida i/o d’anestèsia emocional del dolor, perquè llavors estem convertint l’ajuda en un problema. A l’optar per la medicació com a recurs principal, pot bloquejar aquesta expressió emocional. Quan està controlada pel metge, adaptada a la nostra necessitat clínica i limitada en el temps, pot resultar d’ajuda quan els sentiments, emocions i sensacions físiques ens desborden, són incontrolables i ens incapaciten per afrontar el dia a dia. Els símptomes del dol assenyalen qüestions que hem d’elaborar, atendre, observar i mirar amb deteniment per poder anar tancant aquesta ferida. Suprimir el dolor sense realitzar aquest treball podria portar-nos a fer-ho crònic. La medicació pot pal·liar i mitigar la sensacions desagradables, però en cap cas per si sola pot resoldre el dol.
Tal com menciona Payàs (2014), si estàs en dol i en mans d’un metge i t’estàs plantejant la possibilitat de prendre medicació recorda els dos criteris que has de tenir en compte en cas que finalment decideixis prendre-la:
- És un suport transitori, és a dir, limitat en el temps, amb la perspectiva que caldrà deixar-los.
- És necessari que ho complementis amb un suport terapèutic addicional, individual o en grup.
És important que si estàs prenent medicació prescrita per altres condicions mèdiques prèvies al dol consultis amb el teu metge. No deixis cap medicació sense haver-ho parlat amb un professional.
En resum, teràpia i medicació no són antagòniques, per suposat, cada cas és únic i com a tal ha de ser atès segons les necessitats de la persona.
Com sempre, podeu comptar amb els professionals de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls per tal d’assessorar-vos i donar-vos suport si necessiteu aquest acompanyament en el dol relacionat amb la mort d’una persona afectada d’ELA.
Bibliografia:
Losantos, S. (2019, febrer). Duelo y medicación: pros y contras [Entrada blog].
Pastor, P. (2019, gener). El exceso de medicación en el duelo [Entrada blog].
Payàs A. (2014). El mensaje de las lágrimas. Una guía para superar la pérdida de un ser querido. (1ª ed.). Barcelona: Paidós.
Sáez de Ibarra, A. (2016, setembre 8). Entender el duelo y su tratamiento [Entrada blog].
Departament de Psicologia de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, membres del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades.