Enmig d’un món ple de sorolls podem sentir la necessitat d’evadir-nos, d’estar sols, de desconnectar de manera desitjada. La dificultat esdevé quan aquesta percepció de solitud s’estén en el temps, és més intensa del que podem tolerar i, per tant, ja no és volguda, llavors és quan fa mal.
No us ha passat en alguna ocasió de sentir-vos sols tot i estar acompanyats en aquells moments?
Patir una malaltia com és l’ELA fa que no només percebem uns sorolls a l’exterior, sinó que aquests sorolls poden ressonar dins de la persona; per exemple davant el sentiment d’incomprensió del que estic vivint, sentir que en aquella franja d’edat l’entorn es troba en un moment vital diferent al personal, reaccions dels altres que no poden sostenir el dolor propi, d’entre altres situacions. Aquest mateix fet podria explicar, quelcom que pot ser habitual, la distància percebuda entre cuidador i la persona afectada per la malaltia; en el que tot i passar moltes hores junts, hagin pogut experimentar en algun moment una percepció de solitud en la seva condició dins el rol amb el que es troben. Les vivències i funcions associades a una malaltia avançada poden generar situacions de conflicte i frustració tant en el malalt com en la família, podent comprometre l’equilibri emocional a casa. Vindria a ser, com a aquella sensació que ningú pot arribar a comprendre i entendre exactament pel que estic passant.
Uns pensaments, que apareixen i es perceben en un cos separat dels demés, dins unes ments que són úniques. Una percepció del pas del temps que es pot fer eterna. Unes paraules que ens poden fallar a l’hora de comunicar-nos amb els altres. En definitiva, que l’experiència personal i en concret si en trobem en un context d’una malaltia avançada, pot envair a tota la persona que la pateix, afectant a les àrees: física, psicològica, social, espiritual i existencial.
És paradoxal que totes aquestes sensacions descrites, apareguin just en uns moments en què més necessitem dels altres, de l’entorn i de sentir que comptem amb una mà present que ens pugui sostenir. És en les situacions de percepció d’amenaça quan s’activa el sistema d’aferrament (conegut com “apego”), un dels principis bàsics es que tots els éssers humans naixem amb la capacitat de buscar proximitat, seguretat, ajuda que permeti regular les emocions en temps de necessitat.
L’experiència de solitud ens connecta de ple amb la nostra vulnerabilitat i fragilitat i pot ser una important font generadora de malestar emocional. D’aquesta negativitat, cal ressaltar l’oportunitat que ens dóna aquesta vivència d’explorar en un terreny que afavoreixi l’autodescobriment i el creixement personal; recordant-nos que la companyia més persistent és la que existeix amb un mateix.
La solitud no és un estat permanent, és un pas que pot conduir-nos a comprendre’ns no només a nosaltres mateixos sinó també al món que ens envolta i que pugui afavorir la comunicació de les vivències personals, l’escolta de l’altre i que faciliti un apropament de la distància percebuda. Per tant, seria important pensar el discurs i trobar un bon moment per donar a conèixer a l’altre quina és la vivència en aquests moments de la meva situació, per facilitar el grau de comprensió. Comprensió que pugui retallar distàncies, i per tant, apropar-me a un amic, a la parella, a un fill, cuidador professional, etc.
És evident que alguns vincles perden força, d’altres però, s’enforteixen, fins i tot en els moments difícils. Cal reflexionar també, en la xarxa de suport, a vegades percebuda com a absent, focalitzant l’atenció en l’existència de: les persones estimades (familiars o no), d’aquells que tot i estar lluny les percebem a prop i emocionalment disponibles, noves persones que poden haver aparegut amb força, aquells amb qui es pot comptar en els moments difícils, professionals de referència que m’acompanyen i em donen suport, etc. En definitiva, prendre consciència de totes aquelles persones que sumen i connectar amb el que ens aporten encara que en aquell moment no estiguin presents. Connectar amb aquesta sensació pot fer que en un moment encara que no hi sigui, noti els efectes que genera aquella persona en un i ens generi un major benestar emocional.
El departament de psicologia de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls (membres del Programa per l’Atenció integral a persones amb malalties avançades de la Fundació “La Caixa”) ens sumem per aportar el nostre granet de sorra en uns moments que com dèiem hi ha més necessitat de sentir l’afecte i la proximitat del nostre entorn.
Departament de Psicologia
Post a comment