Articles d’interès

Com expliquem el diagnòstic d’ELA als infants i adolescents de casa

Pot ser molt difícil parlar de L’ELA o d’altres Malalties de Motoneurona. Moltes persones, potser encara estan assimilant el diagnòstic i tenen por de manifestar en excés les seves emocions davant dels seus fills. A més, no totes les persones que reben un diagnòstic de ELA/MMN experimenten la mateixa progressió i això pot dificultar el saber què dir i com dir-ho quan la pròpia persona que té la malaltia no sap el que li espera. No obstant, no hem d’oblidar que la malaltia no només afecta a la persona afectada sinó que a la família també. És una vivència compartida, que de manera diferent, tots estem passant. Parlar del que estem vivint i no convertir la malaltia en un tabú ens ajudarà a afrontar-la  millor. 

Tendim a sobreprotegir als nostres fills amb la intenció d’evitar-los el patiment. Per això, pot ser que et preguntis si és adequat informar als teus fills del diagnòstic, si has d’utilitzar la paraula ELA o si amb un “estic malalt” és suficient. També pots dubtar respecte quin és el millor moment per fer-ho i que dir-los perquè no s’espantin.

Els vostres fills saben que alguna cosa està passant, perceben les vostres emocions, s’adonen que potser últimament parleu més “a soles” i que s’han produït canvis en la dinàmica familiar. Si no els expliquem el perquè de tot això, la seva imaginació omplirà aquest buits amb informació que no s’ajusti a la realitat, i fins i tot poden arribar experimentar sentiments de ràbia, culpa, por, confusió.  

Com obrir el diàleg? 

Parleu del tema. Pot semblar obvi, però moltes famílies eviten fer-ho pensant que l’infant no s’adona o ja veu els canvis en el dia a dia, o ja ho ha parlat amb un altra persona.

La primera conversa pot ser tan simple com preguntar-li al nen o jove què sap. D’aquesta manera, podràs indagar allò que sap i ajustar la informació i complementar-la si vol saber-ne més.

És important parlar de la malaltia al poc de rebre el diagnòstic, un cop us sentiu preparats per afrontar aquesta conversa. Avui dia tant nens com joves tenen accés als mitjans de comunicació i a Internet com mai. Malauradament aquest accés no sempre significa rebre informació precisa o presentada de manera que ells puguin entendre-la. Per això, vosaltres com a pares sou els responsable d’orientar-los  i ajustar aquesta informació de manera que sigui comprensible i assimilable per ells. Ells també necessiten posar paraules al que passa i entendre el què està succeint. 

No és necessari que aquesta primera conversa sigui llarga ni profunda. De fet, és una manera d’obrir la porta a futures converses. El que és important es poder mantenir el diàleg. No cal parlar constantment del tema, però podem tenir una actitud oberta i donar-los la oportunitat de preguntar qualsevol cosa en el moment que ho necessitin. Els podem treure el tema de tant en tant, especialment en aquells moments de canvi i explorar com es senten, ja que poden estar enfadats, confusos o tristos. Transmetre’ls com ens sentim amb el diagnòstic i els canvis que es van donant al llarg de la malaltia, els servirà d’exemple i els facilitarà parlar de les seves pròpies emocions. Recordeu que sou el mirall en el que els vostres fills es miren. 

Per resumir, les claus per una comunicació efectiva amb els infants és proporcionar la informació de manera clara i consistent. És important:

  • Dir la veritat de forma simple i adaptada a la seva edat.
  • Assegurar-nos que entén que no és culpa seva.
  • Transmetre tranquil·litat ja que sempre hi haurà algú que cuidi d’ell.
  • Permetre que comparteixin els seus pensaments i sentiments.
  • Comunicar els reptes de la pèrdua progressiva de la malaltia a l’entorn proper del nens: escola, tutors, monitors d’activitats extraescolars del nen/a.

Tot i que cada família pot desenvolupar les seves pròpies estratègies per abordar la malaltia, si teniu qualsevol dificultat a l’hora d’abordar la situació us podeu posar en contacte amb el Departament de Psicologia de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, el qual pertany al Programa per a l’Atenció integral a persones amb malalties avançades impulsat per la Fundació “la Caixa”, i atendrem les vostres inquietuds, necessitats i consultes.

Departament de Psicologia
de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls
Equip EAPS-ELA Programa per a l’Atenció integral a persones amb malalties avançades
Read more

Quan arriba l’ELA a les nostres vides…

Rebre el diagnòstic d´una malaltia té un efecte sobre totes les esferes de la persona i sobre tot a nivell emocional i psicològic. Així doncs, es comencen a experimentar els canvis arrel dels primers símptomes encara que aquests puguin ser subtils a l´inici.

Una persona amb ELA, o alguna altre malaltia de la motoneurona (MMN) relacionada, afronta un gran ventall de preocupacions físiques i psicològiques , provocades per l´aparició de debilitat, cansament i fatiga, així com els canvis en la seva autonomia.

Si posem la mirada en la família i l´entorn proper, el diagnòstic de ELA/MMN pot comportar sentiment d’incertesa i desbordament  ja que poden sorgir molts dubtes sobre com relacionar-se amb aquest familiar/amic/conegut/company… afectat/da per la malaltia. En definitiva l´estructura familiar i social ha d’adaptar-se a la nova situació.        

Què ens està passant? Les persones que es troben en el procés de malaltia greu pateixen una situació d’estrès a la que han de fer front i que de forma natural poden reaccionar amb certa tristesa, ansietat i por, que variaran al llarg del procés.

  • El pre-diagnòstic: la persona presenta els primers símptomes dels quals no es té encara una explicació. Amb la qual cosa, la persona i el seu entorn poden patir incertesa davant d´aquest desconeixement.
  • El diagnòstic: pot aparèixer un bloqueig així com intensificar-se les emocions esmentades anteriorment.
  • Procés de malaltia:  engloba tot el temps en el que la persona i els seus familiars viuen la malaltia i fan per adaptar-se als canvis que van sorgint en vistes de tenir la millor qualitat de vida possible.
  • Fase final: augmenta la consciència de proximitat a la mort i els familiars poden anticipar el dol.                            

El diagnòstic d´aquesta malaltia, així com qualsevol altra considerada greu, crònica i sense curació, suposa l´activació d´uns processos psicològics que son similars a les etapes del dol.

Entre altres autors, Kübler-Ross (Klüber-Ross i Kessler, 2006) va elaborar les etapes del dol per explicar com la persona va ajustant-se a la situació de pèrdua emocional. És important tenir en compte que no tothom passa per totes les etapes ni en el mateix ordre, havent altres aspectes que poden influir en aquest procés fent que cada un sigui únic.

Les etapes de les que parla l´autora són les següents:

  • FASE D´IMPACTE.
    • Negació: “No pot ser, no m´ho crec, s´han equivocat…”. Possible sentiment d´incredulitat davant del diagnòstic. La negació pot aparèixer com un amortidor, com una espècie de coixí. La funció d´aquesta negació és adaptar-se a la nova situació progressivament per entendre el que li està passant.
    • Ira: Pot aparèixer la ràbia  o aflorar la impotència pel fet que no hi podem fer res contra el diagnòstic. Aquesta ira pot desplaçar-se cap a altres persones (com el personal sanitari) o cap a un mateix.
  • FASE DE RECONEIXEMENT: Reconèixer que allò és real i que està passant per molt patiment que suposi aquesta situació.
    • Negociació: La persona negocia amb el que sigui  a canvi de la seva salut i la seva vida. Hi ha persones que negocien amb Déu, fan promeses, canvien els hàbits, realitzen tractament alternatius…La persona intenta buscar una solució tot i sabent la impossibilitat de canviar la realitat.  
    • Depressió: Pot aparèixer apatia, pèrdua de gana, desinterès per tot el que l´envolta…en part com a resultat de l´angoixa, patiment i estrès molt elevats. És en aquest moment on la persona comença a acceptar la realitat. És important permetre a la persona el plor i la tristesa.
  • FASE D´ACCEPTACIÓ i ELABORACIÓ: S´accepta la pèrdua funcional i s´assumeix la situació de la malaltia. Hi ha persones que poden mostrar aquesta acceptació en forma de resignació,  i altres no arribar a assolir-la.

Sigui com sigui, l´arribada d´una malaltia greu, crònica i terminal, com pot ser l’ELA/MMN, suposa un canvi a tots els nivells, tant per la persona que la pateix com pel seu entorn. Per això, és important el suport dels especialistes de l´àmbit psicosocial, com els que formem part de l’equip de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, acompanyant-los,  ajudant-los a l´expressió i la gestió emocional per tal de donar un significat a tot el que està passant.

Bibliografia:

Kübler-Ross, E. y Kessler, D. (2006). Sobre el duelo y el dolor. Cómo encontrar sentido al duelo a través de sus cinco etapas. Barcelona, España: Luciérnaga.

Departament de Psicologia de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, membre del Programa d’Atenció Integral a persones amb malalties avançades de Fundació “la Caixa”.

Read more

Bany: productes de suport i adaptacions per a persones afectades d’ELA.

Un dels punts conflictius dins del domicili quan hi ha dificultats en la mobilitat funcional, com ens podria passar si estem diagnosticats d’ELA, la trobem en el bany. En aquest habitacle, fem diverses de les activitats de la vida diària: higiene personal, dutxa/bany, ús del wc. En aquest article, pretenem donar una petita guia o consells per quan ens trobem en aquestes circumstàncies.

Una de les situacions més freqüents quan el bany té banyera, és voler fer un canvi per un plat de dutxa. Alerta! No sempre és estrictament necessari. Un bon assessorament en quan a productes de suport, ens pot ajudar a evitar aquests canvis que generen despeses econòmiques considerables. Hi ha cadires i taules de banyera que poden ajudar a facilitar l’accés així com poder fer la dutxa asseguts. Al mercat també hi ha altres productes per a la banyera, però cal tenir present a l’hora de fer aquest assessorament temes relacionats amb espai, si l’usuari d’aquest material requereix d’ajuda per a realitzar la dutxa i, en aquest darrer cas, una valoració del conjunt de les dues persones.

Si no ens queda més remei que fer obra: el que aconsellem es que faci dutxa a ran de terra, es a dir, que no hi hagi plat de dutxa ni cap desnivell, així com tenir present si hi ha mampara, que hi hagi un accés ampli per poder accedir. En la nostra trajectòria com a terapeutes ocupacionals que assessorem a domicili, hem tingut diverses experiències en aquests fets: “quan el paleta ho havia tret i picat tot, em va dir que em quedaria un esglaó d’uns 2 cm”, “m’han dit que és impossible i que ha de ser plat de dutxa” “em diuen que no es pot fer perquè si no haurien de picar des del pis de sota”… Això no és el que volem, per tant, el professional que realitzi la reforma ha de garantir que és possible prèviament a l’inici de la reforma. Ens hem d’assegurar doncs que contractem a la persona adequada. Hi ha empreses que és dediquen a dur a terme reformes relacionades amb adaptacions, així com d’altres que s’hi especialitzen i només treballen en adaptacions. És recomanable demanar diversos pressupostos i tirar endavant un cop estiguem convençuts.

En quan a fer adaptacions i canvis al inodor: Quan hi ha dificultats per passar d’una posició de seure a estar de peu, es comú en pensar en “ja que faig reformes, que em posin un nou inodor a més alçada”. Tenim altres opcions, existeixen alces de diverses mides que ho faciliten, així com cadires i tamborets amb un orifici a la base per poder superposar al wc. Tanmateix, la justificació de perquè no recomanem fer més alt l’inodor es deu a que els productes com cadires de dutxa (amb rodes o sense) acostumen a ser de mida estàndard, i si l’inodor és mes alt, no es pot acoblar.

En conclusió, al mercat hi ha un ventall variat de productes que ens poden estalviar fer costoses reformes al bany. Si aquesta es inevitable, cal doncs que ens assegurem de que el resultat sigui el que volem. És bàsic rebre un bon assessorament per part d’un professional: recordem que no a tothom ens funciona el mateix producte ni tenim les mateixes necessitats.

Des de el Departament de Teràpia Ocupacional de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls quedem a la disposició de les famílies afectades d’ELA/MMN ateses per l’entitat per qualsevol consulta o dubte relacionada amb aquest tipus de situacions.  

Departament de Teràpia Ocupacional de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls

Read more

Criteris a l’hora d’escollir material: cadira de rodes elèctrica.

Les cadires de rodes elèctriques és un material que contempla el CatSalut per prescripció de productes ortoprotèsics (PAO). Aquesta prescripció la realitza el metge especialista en rehabilitació i/o neuròleg de referència, basant-se en l’evolució de la malaltia. El professional, ha de realitzar un informe mèdic que s’envia al servei territorial de la zona on resideixi la persona afectada, i és el comitè del servei territorial que, amb la documentació adjunta a la sol·licitud, determina si la resolució és favorable o es denega. Aquesta resolució arriba a la família al domicili via carta certificada. Aquest procés pot prolongar-se entre un mes o un mes i mig.

Un cop la cadira està acceptada, amb aquesta prescripció es pot anar a qualsevol ortopèdia per tal d’adquirir el material.

  • Què cal tenir en compte a l’hora d’adquirir una cadira de rodes elèctrica?

N’hi ha de diversos tipus de cadires de rodes elèctriques: compactes, lleugeres, amb basculació, reclinació, plegables… Partim de la base que la “cadira perfecta” no existeix. El que hem de valorar doncs, és que s’ajusti per tal de cobrir el màxim de necessitats. Primerament hem de determinar l’ús que se li donarà prioritàriament (interior del domicili o exterior). Un factor que també condicionarà a la elecció de la cadira és l’accessibilitat a l’habitatge: entrada des de la via pública, si la finca té o no ascensor, mides del replà per fer girs, obertura de la porta, etc… Tanmateix, les mides de les portes del domicili, i lloc on ubicarem la cadira quan no se’n faci ús (per exemple, si no es pot fer un ús intradomiciliari, buscar opció de traster, pàrquing, zones comunitàries…). Per altra banda, cal tenir present la manifestació de la malaltia i fer una previsió a mig termini de quines possibles necessitats poden sorgir.

  • Què cal saber sobre el PAO de la cadira de rodes elèctrica.

Des de que es fa la prescripció, té una validesa de 6 mesos per adquirir el material. Un cop la ortopèdia entrega la cadira, es precís portar la prescripció i la cadira elèctrica al metge especialista que va fer la sol·licitud per tal de “validar”. Validar el PAO significa que el metge confirma que el material que ha entregat l’ortopèdia és el prescrit. Posarà un segell i una firma al document per tal d’entregar-lo de nou a la ortopèdia.

El Sistema Català de la Salut contempla que aquest material té una vigència mínima de cinc anys. Tanmateix, es poden prescriure complements i/o recanvis en el cas que sigui necessari, prèvia valoració mèdica.

Per últim, recordar fer un bon ús del material que s’adquireix i tenir-ne cura, així com  procurar fer un ús responsable dels recursos que ofereix el Sistema Sanitari.

Departament de Teràpia Ocupacional de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls

Read more

Com pot ajudar la Basale Stimulation® a les persones afectades d’ELA

L’ELA és una malaltia on la persona va experimentant canvis en el seu cos.  Les neurones es desgasten o moren fent que els missatges que s’envien als músculs no arribin bé. Aquest fet, fa que la mobilitat es trobi minvada.

Són comunes, quan les terapeutes ocupacionals de la Fundació anem als domicilis a valorar transferències, frases com: es posa a cridar, fa força contrària quan intento aixecar-lo, quan s’asseu es deixa caure… i jo, com a cuidador, faig tot el que sé, tot el que està a les meves mans, li dic que estigui tranquil però res… Aquestes petites coses fan que el nostre dia a dia es compliqui, inclús a vegades generant malestar entre els convivents.

Què puc fer? Des de Teràpia Ocupacional us convidem a conèixer el concepte de Basale Stimulation®, la qual també podem trobar-ho com a estimulació basal.

Segons Basale Stimulation®, quan passo períodes prolongats en immobilitat, la meva percepció corporal es veu alterada, fent que perdi orientació respecte la meva forma, volum, mida, límit i pes de les diferents parts del meu cos. Si no tinc aquestes referències, quan em mouen per fer una transferència tinc molta por i experimento una sensació de muntanya russa o d’abisme. Aquí, la paraula no tranquil·litza, per tant, he de trobar altres maneres d’oferir seguretat.

En BS en direm seguretat somàtica. Què vol dir això? SOMA en grec significa pell. Com a cuidador he d’intentar fer ofertes de moviment on la persona tingui més orientació corporal per afavorir que aquesta pugui participar en l’activitat o si més no que no ho experimenti d’una manera poc satisfactòria. Exemples d’això serien que hi hagi un contacte més proper, cos a cos, entre pacient i cuidador, utilitzar materials externs com un coixí per donar aquesta informació de límit, tenir en compte punts de recolzament i, en definitiva, tot el que se’ns pugui ocórrer per tal de que la persona es senti acompanyada i protegida.

Si aconseguim entendre’ls i fer petits canvis en aquest sentit, de ben segur que la comunicació es veurà millorada.

Podeu trobar més informació en el següent link: basale-stimulation.es, com també preguntar-nos a les terapeutes ocupacionals de la Fundació.

Read more

Com em pot ajudar una  persona voluntària?

El voluntari es una forma d’ajuda altruista que pretén convertir-se en una gran via addicional per donar suport i augmentar l’ajuda que se li proporciona de dels diferents projectes de la pròpia Fundació. Per tant, els voluntaris realitzen un servei de caràcter social, carregat de solidaritat i compromís tant amb l’entitat com amb la societat, realitzant les seves funcions des de diferents modalitats. 

Des de la Fundació, disposem d’un grup de voluntaris, cada vegada més consolidat amb la intenció de completar la intervenció que es realitza a afectats i als seus familiars, tenint en compte les virtuts i capacitats de cada un. 

Quines tasques realitza una persona voluntària?

Hi ha diferents tasques que poden realitzar els voluntaris i voluntàries dins la fundació, però en aquesta ocasió ens centrarem en dos modalitats:

  1. Voluntariat d’acompanyament

Com el nom indica, el voluntari/a, es converteix en un company/a del pacient i /o de la família. Aquest acompanyament es pot realitzar dins del domicili, hospitalari, d’oci (sortir a passejar amb la persona afectada, a comprar,…) o altres necessitats que es poden presentar, sempre pactades anteriorment de manera conjunta entre totes les parts involucrades.

  • Voluntariat “Amb tu”

En aquest cas, els voluntaris son familiars de persones afectades d’ELA que han viscut de primera mà la complexitat real d’aquesta malaltia. Es un acompanyament telefònic o telemàtic, i es decisió dels involucrats conèixer o no en persona. Suposen doncs, una escolta empàtica amb el que comptar per a respondre dubtes, inquietuds, etc. Ja que han passat pel mateix, tenint en compte la particularitat de cada cas, es innegable que parlar amb algú que pugui posar-se a la nostra pell sempre es d’agrair. 

Quins avantatge tinc a l’hora d’accedir a un voluntari?

Partint de la base que un voluntari no es un cuidador i que per tant no va realitzar tasques d’higiene o alimentació, degut a l’alta complexitat de la malaltia pot sorgir el dubte de “i aleshores de què em serveix?”.

Tal i com ja hem comentat anteriorment, realitzen un acompanyament que resulta beneficiós, sobretot a nivell emocional, pel pacient i la famílies. Tingui una xarxa social amplia o escassa. La idea es que el voluntari es converteixi en una cara amiga, algú que ofereixi el seu temps i els seus coneixement de forma altruista per crear un vincle entre els implicats. Per una persona afectada d’ELA amb una xarxa social escassa, pot suposar una estona de desconnexió. 

Si sou una família afectada d’ELA, os atenen des de la Fundació i voleu sol·licitar un voluntari/a, no dubteu en posar-vos en contacte amb la vostra treballadora social de referencia de la nostra entitat. 

Un voluntari o voluntària pot ser de gran ajuda en el si d’una família afectada d’ELA, ens ho expliquen en aquest escrit les treballadores socials de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls.

Departament de Treball Social de la
Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls
Read more

Com podem descansar millor si tenim ELA?

L’ELA és una malaltia que per les seves característiques, genera fatiga, tant a nivell muscular (per un esforç) o a nivell respiratori (esgotament per falta “d’aire”). Per aquest motiu és recomanable compaginar moments d’activitat amb moments de descans. Pensem en una balança que ha d’estar el més compensada possible: Si inverteixo temps en activitat, haig d’invertir temps en descansar.

Per fer-ho de la millor manera possible hem de planificar el dia i repartir activitats per optimitzar l’energia del nostre cos. Si compactem totes les activitats al matí, probablement a la tarda es necessitaran més hores de descans per poder recuperar.

Dutxar-se, fer una transferència, menjar, fer la digestió… Totes es consideren activitats. Per tant, un cop en finalitzem una, seria convenient tenir un espai de descans.

És indispensable tant per la persona afectada com pel cuidador destacar el bon descans d’ambdós pel bon funcionament de les rutines i tasques al llarg del dia.

Al mercat disposem de diversos productes de suport que ajuden al descans dels afectats/des i faciliten el treball dels cuidadors, i us en donem alguns exemples:

  • Llit Elèctric: És un tipus de llit articulat que incorpora un motor elèctric que li proporciona moviment al llit per aconseguir diferents posicions de descans sense necessitat de manipular-la de manera manual. Al mercat podem trobar tres tipus de llits elèctrics:
    • Llit elèctric articulat (és aquell que s’articula el capçal i peuer de manera elèctrica)
    • Llit elèctric amb carro elevador (S’articula el capçal i peuer de manera elèctrica, a més puja i baixa en alçada tot el somier)
    • Llit elèctric lateralitzador (Són llits de gama més alta que, a part de tenir les funcions dels dos llits anterior, també tenen la opció de realitzar canvis laterals pels moviments de la persona durant la nit)

Cal tenir en compte que els llits articulats amb carro elevador, en una fase inicial de la malaltia proporcionen també autonomia a la persona gràcies al mecanisme elèctric de pujada del capçal, ja que ens ajuda a incorporar-nos més fàcilment. És a dir, si pugem i baixem l’alçada del llit de manera elèctrica ens serà més fàcil sortir del llit i economitzarem fatiga.

  • Matalassos: En aquests moments els matalassos que més s’utilitzen i recomanem per les persones afectades d’ELA/MMN són els viscoelàstics, els de làtex i els de Poliuretà.

Segons la mobilitat que presenti la persona, un matalàs de viscoelàstica que “envolta el cos” pot fer que aquesta si no disposa de suficient força per voltejar-se al llit després no pugui realitzar-ho. En canvi, amb el làtex, que és un material més dens i dur, sí que proporcionaria més agilitat per la mobilitat al llit.

Cal destacar la importància de la percepció subjectiva pel que fa als matalassos, no sempre s’ha de tenir en compte el material que pugui anar bé per la malaltia, sinó més aviat s’ha de tenir en compte la comoditat que ha tingut sempre la persona. Si de preferència li ha agradat més un tipus de matalàs o un altre.

  • Sobrematalàs: Aconsellem equilibrar el descans no tant amb matalassos sinó més aviat en sobrematalassos. Aquests els podem classificar en 3 grups, ordenats de menor a major per prevenció de risc de nafres.
    • Sobrematalàs de fibra siliconada
    • Sobrematalàs d’aire (cèl·lules d’aire)
    • Sobrematalàs tubular (tubs d’aire)

A la majoria dels casos, els sobrematalassos d’aire, tant el de cèl·lules com el tubular proporcionen major confort a la persona i, a la vegada, major prevenció antiescares. L’inconvenient és que per realitzar els voltejos al llit o les transferències si aquests no són assistits amb grua acostumen a ser més complicats amb aquest tipus de sobrematalàs.  

En general, s’aconsella inicialment utilitzar aquests materials en períodes de temps curts com per exemple la migdiada. I anar allargant el temps d’exposició en funció de la confortabilitat de la persona. Us recordem que cada canvi requereix un temps d’adaptació tenint en compte que hi ha una malaltia de base i aquesta adaptació es pot prolongar més temps del desitjat.

Per qualsevol dubte sobre aquests materials o d’altres que creieu que us poden ajudar a descansar millor, podeu contactar amb Departament de Teràpia Ocupacional de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls. 

Departament de Teràpia Ocupacional de la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls

Read more