Investigació

Medicina personalitzada en ELA: què hi ha realment darrere del nou mètode basat en sang

El febrer del 2026 mitjans de tot el país es van fer ressò d’una notícia sobre un possible avenç en la detecció precoç de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) mitjançant l’anàlisi de cèl·lules sanguínies¹. La investigació, liderada per la Dra. Valle Palomo a IMDEA Nanociencia, es va publicar a l’article científic “Agregación del proteoma en células derivadas de pacientes con Esclerosis Lateral Amiotrófica para la evaluación de fármacos personalizada”². L’estudi proposa utilitzar limfòcits obtinguts de mostres de sang per estudiar processos cel·lulars característics de la malaltia i provar tractaments de manera personalitzada. No obstant això, com passa sovint en ciència, la troballa és prometedora, però encara és lluny de convertir-se en una eina clínica. Comprendre què han descobert exactament els investigadors ens ajuda a situar aquest avenç en el seu context real.

El context biològic: agregats anòmals de proteïnes

L’ELA és una malaltia neurodegenerativa en què les motoneurones, les cèl·lules del sistema nerviós encarregades de controlar els músculs, van perdent capacitats i morint progressivament. Un dels mecanismes cel·lulars més estudiats en aquesta malaltia (i en altres malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer o el Parkinson) és l’agregació anòmala de proteïnes. En el cas de l’ELA, una d’aquestes proteïnes és la TDP-43³.

En cèl·lules sanes, la TDP-43 es troba principalment al nucli cel·lular, on participa en processos essencials com la regulació de l’expressió gènica. No obstant això, en molts pacients amb ELA, la proteïna TDP-43 pateix una modificació anòmala anomenada hiperfosforilació. Això significa que s’hi afegeixen grups de molècules de fosfat en llocs indeguts de la proteïna, cosa que n’altera l’estructura. Quan això ocorre, la proteïna canvia de forma, perd la seva funció normal i tendeix a unir-se amb altres còpies mal plegades, formant els anomenats “agregats” fora del nucli, al citoplasma de les motoneurones. Aquests agregats anòmals de proteïna són tòxics per a la motoneurona i contribueixen al procés de neurodegeneració³.

Un enfocament diferent: estudiar cèl·lules sanguínies

En lloc d’estudiar neurones directament, ja que no es poden obtenir de pacients vius, l’equip de recerca va explorar una alternativa més accessible: les cèl·lules de la sang. A la sang circulen limfòcits, cèl·lules del sistema immunitari que es poden aïllar al laboratori. Els investigadors van prendre limfòcits de pacients amb ELA i els van sotmetre a un procés anomenat immortalització, que permet treballar durant setmanes o mesos amb cèl·lules obtingudes directament dels pacients⁴.

En analitzar aquestes cèl·lules, els investigadors van observar que els limfòcits immortalitzats provinents de pacients amb ELA esporàdica mostraven nivells més elevats d’agregats proteics que els d’individus sans, tal com sabem que ocorre en les motoneurones dels pacients. Això suggereix que algunes alteracions cel·lulars característiques de la malaltia també podrien, en alguns casos, detectar-se en cèl·lules sanguínies. Per tant, els limfòcits podrien ser útils com a model de laboratori, ja que les cèl·lules sanguínies són més accessibles i es poden obtenir fàcilment dels pacients².

Un possible ús: provar tractaments de manera personalitzada

Un cop establert aquest model cel·lular, els investigadors van explorar una segona possibilitat: avaluar la resposta de les cèl·lules de cada pacient a diferents fàrmacs. Per fer-ho, van provar compostos que ja havien mostrat potencial en altres estudis, com inhibidors (bloquejadors) de quinases, que són els enzims responsables d’afegir grups fosfat a proteïnes com la TDP-43. En teoria, si el model en limfòcits actués com s’esperava, bloquejar aquests enzims podria evitar la hiperfosforilació de la proteïna i reduir la formació dels agregats tòxics esmentats anteriorment⁵.

Alguns d’aquests fàrmacs van mostrar una certa reducció de l’agregació proteica en limfòcits quan s’analitzaven els resultats de manera global. Tanmateix, en estudiar les cèl·lules de cada pacient per separat, la resposta variava molt entre individus². Aquest resultat reflecteix una realitat ben coneguda en l’ELA: la malaltia és extremadament heterogènia. Els pacients poden presentar diferents causes genètiques, símptomes inicials o velocitats de progressió. Precisament per això, eines com aquest model cel·lular podrien ajudar en el futur a avaluar quins tractaments funcionen millor en cada pacient, un pas important cap a la medicina personalitzada².

És important aclarir que l’estudi no pretén buscar nous fàrmacs, sinó generar un model cel·lular de laboratori accessible per al desenvolupament de fàrmacs i, en el futur, poder estudiar com cada pacient reaccionaria a les diferents teràpies disponibles.

Mirant al futur

Tot i que encara queda molt camí perquè aquestes tècniques es tradueixin en aplicacions clíniques, en ciència els grans canvis rarament es produeixen d’un dia per l’altre. Abans de poder provar fàrmacs en aquest sistema, els investigadors van haver de demostrar que les alteracions proteiques observades en les neurones també apareixen en limfòcits, que aquestes cèl·lules es poden mantenir de manera estable en cultiu i que el model reprodueix característiques rellevants de la malaltia. Cadascun d’aquests passos representa un petit avenç. La notícia no anuncia una cura immediata ni una nova prova diagnòstica disponible demà, però sí que indica que la recerca està explorant noves maneres d’entendre l’ELA i d’apropar-se a un objectiu fonamental de la medicina moderna: detectar la malaltia com més aviat millor i desenvolupar tractaments adaptats a cada pacient.

Autors

Marta Vela Martínez¹, Pol Mengod Soler¹i Dr. Pol Andrés Benito²

1. Investigadora Predoctoral en el grupo de Neurogenética y Enfermedades Neurológicas del Centro de Investigación Biomédica de Bellvitge (IDIBELL).
2. Investigador Principal en el Grupo de Estudio de Cognición y Conducta del Instituto de Investigación Biomédica de Lleida (IRBLleida).

Referències

  1. ¿Se puede detectar la ELA de una manera precoz, rápida y poco invasiva? La Vanguardia
    [Internet]. 2026 Feb 23 [citado 2026 Mar 18]. Disponible en:
    https://www.lavanguardia.com/ciencia/20260223/11451382/detectar-ela-manera-precozrapida-poco-invasiva.html
  2. Pérez de la Lastra Aranda C, Tosat-Bitrián C, Porras G, Dafinca R, Muñoz-Torrero D, Talbot K,
    Martín-Requero Á, Martínez A, Palomo V. Proteome aggregation in cells derived from amyotrophic lateral sclerosis patients for personalized drug evaluation. ACS Chem Neurosci. 2024 Nov 6;15(21):3945-3953. DOI:10.1021/acschemneuro.4c00328
  3. Cohen TJ, Lee VM, Trojanowski JQ. TDP-43 functions and pathogenic mechanisms implicated in TDP-43 proteinopathies. Trends Mol Med. 2011 Nov;17(11):659-67. DOI:10.1016/j.molmed.2011.06.004
  4. Posa D, Martínez-González L, Bartolomé F, Nagaraj S, Porras G, Martínez A, Martín-Requero Á. Recapitulation of pathological TDP-43 features in immortalized lymphocytes from sporadic ALS patients. Mol Neurobiol. 2019 Apr;56(4):2424-2432. DOI: 10.1007/s12035-018-1249-8
  5. Alquézar C, Salado IG, de la Encarnación A, et al. Targeting TDP-43 phosphorylation by Casein Kinase-1δ inhibitors: a novel strategy for the treatment of frontotemporal dementia. Mol Neurodegener. 2016;11:36. DOI:10.1186/s13024-016-0102-7

Read more

Identifiquen un nou mecanisme molecular implicat en la neurodegeneració en models d’ELA i DFT

El 27 d’octubre de 2025 es va publicar un article científic molt interessant i esperançador a llarg termini. Per aquest motiu hem volgut portar-lo a aquesta sèrie d’articles divulgatius que estem desenvolupant amb la Fundació Catalana de ELA  Miquel Valls. L’article és obra de Mandi Galdeman com a primer autor i de Stefan M. Pulst com a darrer autor, ambdós del Departament de Neurologia de la Universitat de Utah. El treball porta per títol «L’acció dirigida a STAU1 prevé la senyalització apoptòtica de p53 en la neurodegeneració»¹.

És important remarcar que aquest estudi s’ha realitzat en cèl·lules i models animals. Per aquest motiu, ajuda a entendre millor els mecanismes de la malaltia, però no constitueix un tractament disponible per als pacients.²

Abans d’entrar en els detalls de la recerca, convé aclarir alguns conceptes bàsics: què és l’apoptosi? I què són exactament STAU1 i p53?

L’apoptosi és el procés mitjançant el qual una cèl·lula duu a terme una mort autoprogramada. Dins la cèl·lula s’activen vies moleculars que en provoquen la destrucció controlada, generant fragments envoltats de membrana que eviten danyar les cèl·lules veïnes. Aquest mecanisme és essencial per eliminar cèl·lules danyades o que ja no funcionen correctament, també al sistema nerviós³.

Pel que fa a p53, és una molècula clau en el funcionament cel·lular. En neurones, la seva activació pot tenir efectes diversos segons el context i no sempre condueix a la mort cel·lular⁴. En general, p53 pot frenar la divisió cel·lular, activar la reparació de l’ADN o, si el dany és massa gran, desencadenar l’apoptosi mitjançant unes proteïnes anomenades caspases⁵. A més, p53 és un important supressor de tumors perquè evita que cèl·lules disfuncionals o alterades es divideixin de manera descontrolada⁵.

Quant a STAU1, és una proteïna que s’uneix al citoesquelet i als ARN missatgers (ARNm), les molècules que contenen les instruccions per fabricar proteïnes. Aquesta unió regula on es troben aquests ARNm dins la cèl·lula i possiblement quines proteïnes es produeixen⁶. En diverses malalties neurodegeneratives s’ha observat que els nivells d’STAU1 es troben anormalment elevats¹. Entre aquestes malalties hi ha l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) i la Demència Frontotemporal (DFT) associades a l’expansió del gen C9orf72, una de les causes genètiques més freqüents de les formes familiars d’aquestes patologies, tot i que aquesta variant genètica no és present en tots els casos⁷.

Els autors introdueixen el treball que us presentem indicant que l’apoptosi associada a p53 pot contribuir a la progressió de malalties neurodegeneratives⁸. En estudis previs, els autors havien mostrat que els nivells d’STAU1 es troben patològicament augmentats en múltiples trastorns neurològics, i que disminuir STAU1 reduïa la mort neuronal i la simptomatologia en models animals d’ELA, DFT i Atàxia Espinocerebel·losa de tipus 2¹. Tanmateix, no se’n coneixien els mecanismes moleculars.

En aquest nou estudi, els investigadors mostren que la reducció d’STAU1 pot disminuir la senyalització pro-apoptòtica associada a p53 i el dany a l’ADN en diferents models cel·lulars i animals¹. En altres paraules, nivells elevats d’STAU1 podrien contribuir al mal funcionament cel·lular, mentre que reduir-los sembla protegir les cèl·lules en determinades condicions experimentals.

Per estudiar aquest mecanisme, van analitzar quins gens estaven actius en cèl·lules amb STAU1 reduïda mitjançant una tècnica anomenada transcriptòmica⁹. En comparar els resultats amb els del control sense STAU1 reduïda, van observar que amb la reducció d’STAU1 s’activaven menys gens relacionats amb la mort cel·lular¹.

Posteriorment, en un altre experiment van exposar aquestes cèl·lules a substàncies que habitualment provoquen apoptosi. Les cèl·lules amb menys STAU1 van resultar ser més resistents a la mort cel·lular¹. També van comprovar que reduir STAU1 disminuïa el dany a l’ADN i l’activació de p53 després dels tractaments amb les substàncies. De la mateixa manera, resultats similars es van observar en fibroblasts humans (cèl·lules de la pell) procedents de pacients¹.

Per verificar si aquest efecte també es produïa en neurones, els investigadors van generar neurones al laboratori a partir de cèl·lules adultes reprogramades per tornar-les a un estat similar al de les cèl·lules mare, un model que permet estudiar neurones humanes sense necessitat d’obtenir-les directament del cervell¹⁰. En aquestes neurones, la reducció d’STAU1 també disminuïa l’apoptosi dependent de p53 i el dany a l’ADN¹. A més, es van observar uns resultats similars en estudiar neurones del còrtex cerebral de ratolins modificats genèticament per produir menys STAU1¹, és a dir, van obtenir resultats similars també en un model animal complex i viu.

Fins aquí, el missatge principal és que reduir STAU1 sembla protegir les neurones del dany i de la mort cel·lular en diversos models experimentals in vitro i in vivo.

Finalment, els investigadors van analitzar si aquest efecte també es produïa en el context de la mutació C9orf72⁷. En fibroblasts de pacients amb aquesta mutació crescuts al laboratori, reduir STAU1 va disminuir marcadors associats a l’apoptosi¹. A més, en models de ratolí amb la mutació C9orf72, la reducció d’STAU1 es va associar amb nivells més baixos de proteïnes relacionades amb la mort cel·lular, resultats en línia amb tots els mostrats prèviament¹.

Per acabar, els autors conclouen que reduir STAU1 pot protegir contra el dany a l’ADN i l’apoptosi associada a p53 en diversos models de neurodegeneració¹. També esmenten que aquest coneixement podria contribuir al desenvolupament de noves estratègies terapèutiques en el futur, tot i que cal molta més investigació abans que això es pugui traduir en tractaments aplicables a persones². També assenyalen que cal estudiar amb cautela els possibles efectes a llarg termini de reduir STAU1, ja que l’apoptosi és un procés necessari per eliminar cèl·lules danyades i p53 és essencial per prevenir el desenvolupament de tumors⁵. Per aquest motiu, probablement es continuarà investigant aquesta línia de recerca per determinar si STAU1 pot arribar a ser una diana terapèutica segura i efectiva.

Concloent, aquest estudi no descriu una un nou tractament per als pacients amb ELA/DFT, però sí que representa un avenç important en la comprensió dels mecanismes biològics de la malaltia i identifica un mecanisme que podria ajudar a desenvolupar futures teràpies.

Autors

Pol Mengod Soler1 i Dr. Pol Andrés Benito2

  1. Investigador Predoctoral al grup de Neurogenètica i Malalties Neurològiques del Centre d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).
  2. Investigador Principal al Grup d’Estudi de Cognició i Conducta de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida)

Referències

  1. Gandelman, M., Paul, S., Figueroa, K.P. et al. Targeting STAU1 prevents p53 apoptotic signalling in neurodegeneration. Cell Death Dis 16, 761 (2025). https://doi.org/10.1038/s41419-025-08067-0
  2. van der Worp, H.B., Howells, D.W., Sena, E.S. et al. Can animal models of disease reliably inform human studies? PLoS Med 7, e1000245 (2010). https://doi.org/10.1371/journal.pmed.1000245
  3. Hollville, E., Romero, S.E. & Deshmukh, M. Apoptotic cell death regulation in neurons. FEBS J 286, 3276–3298 (2019). https://doi.org/10.1111/febs.14970
  4. Tedeschi, A. & Di Giovanni, S. The non-apoptotic role of p53 in neuronal biology: enlightening the dark side of the moon. EMBO Rep 10, 576–583 (2009). https://doi.org/10.1038/embor.2009.89
  5. Hafner, A., Bulyk, M.L., Jambhekar, A. & Lahav, G. The multiple mechanisms that regulate p53 activity and cell fate. Nat Rev Mol Cell Biol 20, 199–210 (2019). https://doi.org/10.1038/s41580-019-0110-x
  6. Héraud-Farlow, J.E. & Kiebler, M.A. The multifunctional Staufen proteins: conserved roles from neurogenesis to synaptic plasticity. Trends Neurosci 37, 470–479 (2014). https://doi.org/10.1016/j.tins.2014.05.009
  7. DeJesus-Hernandez, M., Mackenzie, I.R., Boeve, B.F. et al. Expanded GGGGCC hexanucleotide repeat in noncoding region of C9ORF72 causes chromosome 9p-linked FTD and ALS. Neuron 72, 245–256 (2011). https://doi.org/10.1016/j.neuron.2011.09.011
  8. Lei, L., Sun, S., Zhang, S. et al. P53 protein and diseases in the central nervous system. Front Genet 13, 1051395 (2022). https://doi.org/10.3389/fgene.2022.1051395
  9. Wang, Z., Gerstein, M. & Snyder, M. RNA-Seq: a revolutionary tool for transcriptomics. Nat Rev Genet 10, 57–63 (2009). https://doi.org/10.1038/nrg2484
  10. Shi, Y., Kirwan, P., Smith, J. et al. Human cerebral cortex development from pluripotent stem cells to functional excitatory synapses. Nat Neurosci 15, 477–486 (2012). https://doi.org/10.1038/nn.3041
Read more

Autoimmunitat en l’ELA; Un nou component identificat per primer cop dins una malaltia molt complexa

L’1 d’octubre d’aquest any es va publicar a la revista Nature un article per el Dr. T. Michaelis del Centre per la Autoimmunitat i la Inflamació, que forma part de l’Institut per la Immunologia de la Jolla, Californa, Estats Units. Aquest article es titula: Resposta autoimmune a la proteïna C9orf72 en l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA)1. L’article és tan interessant com dens i cal llegir-lo amb calma per a captar tots els matisos. A continuació explicaré de forma senzilla i divulgativa què han trobat en aquest treball i quines implicacions indiquen els autors que això podria tenir en el futur.

Abans de començar amb l’explicació però, voldria fer una parada en el camí per a reflexionar sobre com es va divulgar aquesta noticia per els mitjans de comunicació. Com he dit l’article té matisos, igual que el llenguatge, i modificar algunes paraules d’una frase pot fer que el seu sentit canviï totalment. En aquest sentit, alguns mitjans de comunicació van escriure titulars que podrien donar lloc a malentesos, mentre que d’altres directament van escriure titulars sensacionalistes traient totalment de context el que s’explica a l’article. He classificat els titulars en tres grups per a fer més visible aquest fet, sent els sensacionalistes els majoritaris:

  • Titulars fidedignes a la informació del article:
    • “La ELA parece tener un componente autoinmune” de la agencia EFE i publicat per Swissinfo2 i per el Diario de León3.
    • “La ELA podría tener un componente autoinmune” publicat per la Associació ELA Andalusia4.
  • Titulars que tot i ser correctes poden donar lloc a malentesos:
    • “Hallan pruebas de que la ELA actúa como una enfermedad autoinmune, lo que abre una vía a posibles nuevos tratamientos” publicat per ElDiario.es5.
    • “Descubierta por primera vez una proteína que causa una reacción autoinmune en la ELA” publicat per La Vanguardia6.
  • Titulars sensacionalistes que treuen l’article de context:
    • “Descubren que la ELA es una enfermedad autoinmune” publicat per La Razón7.
    • “Un estudio sugiere que la ELA es una enfermedad del sistema inmunológico” publicat per ABC8.
    • “La ELA, ¿otra patología autoinmune? Científicos apuntan a un cambio de paradigma” publicat per El Confidencial9.
    • “Un estudio desvela que la ELA es una enfermedad autoinmune y abre la puerta a nuevos tratamientos” publicat per Telecinco10.

Tots entenem que els titulars dels articles han de cridar l’atenció per a que la gent vulgui llegir, però en ciència cal anar molt en compte amb el que s’afirma, ja que molts cops les coses son massa complexes per a resumir-les en una sola frase. Des d’aquí voldria encoratjar a qui escriu les noticies a tenir més precaució amb els titulars, donat que poden tenir una repercussió important en la societat. Per altra banda, vull animar a tothom a anar més enllà del titular i llegir les noticies senceres, encara que sigui de forma ràpida i en diagonal, ja que així serà més complicat que ens indueixin a un error.

Ara sí, centrant-nos en l’article científic publicat per en Dr. T. Michaelis et al. Es coneix que la inflamació és un procés característic en les regions afectades per les malalties neurodegeneratives. Diversos estudis previs ja havien suggerit una participació del sistema immune en la ELA, però cap no havia identificat abans un autoantigen clar com el que descriu aquest treball. La hipòtesi de la que parteixen els autors és que els limfòcits T, un tipus de cèl·lula defensiva que patrulla buscant possibles amenaces, podrien contribuir a la ràpida pèrdua de neurones en l’ELA reconeixent algun element propi1.

El fet que una cèl·lula del sistema immune reconegui una molècula pròpia del mateix organisme no implica necessàriament una malaltia autoimmune. Aquest fenomen s’anomena autoimmunitat, però perquè una malaltia sigui considerada autoimmune, aquest reconeixement i la resposta resultant han de ser la causa principal de la patologia 11. En diverses malalties, es poden observar respostes autoimmunes com a un element més de la patologia, sense que això signifiqui que la malaltia sigui, en essència, autoimmune. Aquesta distinció és fonamental per entendre el treball publicat.

Per a comprovar la seva hipòtesi, els autors van analitzar mostres de sang (PBMC) de 40 persones amb ELA i 28 controls sans; van expandir al laboratori les cèl·lules rares i, després de reestimular-les amb fragments de proteïnes, van mesurar la secreció de IFNγ, IL‑5 i IL‑10 mitjançant diferents assaigs1.

En aquest estudi van veure que els diferents tipus de limfòcits T es trobaven en diferents proporcions en pacients d’ELA al comparar els perfils de les cèl·lules sanguínies amb mostres control1. Al exposar aquestes cèl·lules a fragments de proteïnes molt importants en la ELA, com TDP‑43 o SOD1, no van veure que les cèl·lules de pacients reaccionessin més que les cèl·lules control. En canvi, els limfòcits T de pacients amb ELA sí que reaccionaven significativament més en estar exposats a trossos de la proteïna C9orf721.

Per entendre la resposta que donaven les cèl·lules van mesurar tres molècules: una pro‑inflamatòria (IFNγ), una antiinflamatòria (IL‑5) i una altra que segons el context és pro- o antiinflamatòria (IL‑10). Curiosament, en pacients amb ELA hi havia més pacients que tenien una resposta antiinflamatòria on les molècules que més augmentaven eren IL‑5 o IL‑10 (68.4% combinant les dues respostes), mentre que en controls era majoritària la resposta proinflamatòria de IFNγ (54.9%)1. A més, aquest tipus de resposta sembla ser específica de la ELA, ja que cèl·lules de pacients amb Alzheimer o Parkinson no mostren la mateixa polarització; en aquests dos casos, la resposta enfront C9orf72 era principalment proinflamatòria mediada per IFNγ1.

Cal tenir present però que la IL‑10 té una doble cara: pot modular la inflamació de manera protectora, però també pot inhibir respostes immunitàries necessàries en determinats contexts. Per tant, la presència d’una resposta IL‑10 no implica que sempre sigui antiinflamatòria, però considerant el tipus cel·lular i el context, a priori podríem relacionar més aquesta resposta amb la de la IL‑5 que amb la de la IFNγ.

Un altre punt interessant de l’article és envers els pacients que tenen variants genètiques a C9orf72, el gen afectat en la majoria de pacients (~40% dels casos) que tenen ELA familiar a Europa12, que representen un 5-10% dels casos totals. Aquests pacients tenien significativament una major reacció autoimmune mediada per les molècules antiinflamatòries (IL 5 i IL 10), mentre que no hi havia una diferència significativa en quant a la resposta proinflamatòria (IFNγ).

Per acabar amb els resultats de l’article, també van trobar que els pacients que segons un model predictiu tenen un temps de supervivència més llarg presenten nivells significativament més alts de la resposta mediada per la IL‑10, molt probablement amb la seva funció antiinflamatòria1.

En resum, a l’article s’ha identificat un element que dona lloc a una resposta immunitària que podria influir en la progressió dels pacients i que podria estar present des de les fases inicials de la malaltia, tot i que a priori res demostra que pugui ser la causa. Hi ha tant resposta proinflamatòria com antiinflamatòria, sent aquesta segona la majoritària en pacients d’ELA. Això indica que la resposta immune no té perquè ser necessàriament perjudicial. Els autors plantegen la hipòtesi que, al principi de la malaltia, la resposta podria ser protectora (antiinflamatòria) i que posteriorment podria virar cap a una resposta proinflamatòria que accelera la progressió i contribueix a la mort de neurones i oligodendròcits a causa de l’alteració de l’equilibri inflamatori. Tot i això, aquestes són hipòtesis que requereixen comprovació experimental i mecanística addicional.

Aquest estudi obre noves línies de recerca —mecanismes, vies i tipus cel·lulars implicats— i planteja la possibilitat teòrica d’estratègies terapèutiques específiques basades en la modulació de respostes específiques de certs subgrups de limfòcits T1. Però cal recordar que es tracta de pistes inicials: la traducció d’aquestes troballes a tractaments efectius requerirà dades mecanístiques sòlides i assajos clínics rigorosos.

Pol Mengod Soler

Investigador Predoctoral al grup de Neurogenètica i Malalties Neurològiques del Centre d’Investigació Biomèdica de Bellvitge.

Referències:

  1. Tanner Michaelis, Cecilia S Lindestam Arlehamn, Emil Johansson, April Frazier, James D Berry, Merit Cudkowicz, Namita A Goyal, Christina Fournier, Allison Snyder, Justin Y Kwan, Jody Crook, Elizabeth J Phillips, Simon A Mallal, John Ravits, Karen S Marder, John Sidney, David Sulzer, Alessandro Sette. Autoimmune response to C9orf72 protein in amyotrophic lateral sclerosis. Nature. 2025 Oct 1. [Epub ahead of print]. doi:10.1038/s41586-025-09588-6. PubMed PMID: 41034581.
  2. Swissinfo (Suiza)
    Agencia EFE. La ELA parece tener un componente autoinmune. Swissinfo [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]; Disponible en: https://www.swissinfo.ch/spa/la-ela-parece-tener-un-componente-autoinmune/90099939
  3. Diario de León (España)
    Agencia EFE. La ELA puede tener un componente autoinmune. Diario de León [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]; Disponible en: https://www.diariodeleon.es/sociedad/251001/2061551/ela-componente-autoinmune.html
  4. ELA Andalucía
    Asociación ELA Andalucía. La ELA podría tener un componente autoinmune [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]. Disponible en: https://www.elaandalucia.es/la-ela-podria-tener-un-componente-autoinmune/
  5. ElDiario.es
    Hallan pruebas de que la ELA actúa como enfermedad autoinmune. ElDiario.es [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]. Disponible en: https://www.eldiario.es/sociedad/hallan-pruebas-ela-actua-enfermedad-autoinmune-abre-via-posibles-nuevos-tratamientos_1_12647508.html
  6. La Vanguardia
    Descubierta por primera vez proteína causa reacción autoinmune en ELA. La Vanguardia [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]. Disponible en: https://www.lavanguardia.com/ciencia/20251001/11115586/descubierta-primera-vez-proteina-causa-reaccion-autoinmune-ela.html
  7. La Razón
    Descubren que ELA es enfermedad autoinmune. La Razón [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]. Disponible en: https://www.larazon.es/salud/descubren-que-ela-enfermedad-autoinmune_2025100168dd23cc771e4a2d53269c65.html?outputType=amp
  8. ABC
    Estudio sugiere que ELA es una enfermedad del sistema inmunológico. ABC [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]. Disponible en: https://www.abc.es/salud/enfermedades/estudio-sugiere-ela-enfermedad-sistema-inmunologico-20251001140130-nt.html
  9. El Confidencial
    La ELA, ¿otra patología autoinmune? El Confidencial [Internet]. 1 oct 2025 [citado 2025 oct 9]. Disponible en: https://www.elconfidencial.com/salud/2025-10-01/la-ela-otra-enfermedad-autoinmune_4219958/
  10. Telecinco
    Estudio afirma que ELA es enfermedad autoinmune, abre nuevas vías terapéuticas. Telecinco Noticias [Internet]. 2025 oct 1 [citado 2025 oct 9]. Disponible en: https://www.telecinco.es/noticias/salud/20251001/estudio-ela-enfermedad-autoinmune-nuevos-tratamientos_18_016746841.html
  11. National Academies of Sciences, Engineering, and Medicine. Chapter 2: Background on Autoimmune Diseases. In: Enhancing NIH Research on Autoimmune Disease. Washington (DC): National Academies Press (US); 2022. doi:10.17226/26554. Available from: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK605884/
  12. Iacoangeli A, Al Khleifat A, Jones AR, Sproviero W, Shatunov A, Opie-Martin S, Alzheimer’s Disease Neuroimaging Initiative, Morrison KE, Shaw PJ, Shaw CE, Fogh I, Dobson RJ, Newhouse SJ, Al-Chalabi A. C9orf72 intermediate expansions of 24–30 repeats are associated with ALS. Acta Neuropathol Commun. 2019 Jul 17;7(1):115. doi:10.1186/s40478-019-0724-4.

Read more

Jornada sobre ELA organitzada per la Unitat Multidisciplinària de l’Hospital del Mar

El proper divendres 3 d’octubre de 2025, la Unitat Multidisciplinària de l’Hospital del Mar, en col·laboració amb la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, organitza una jornada adreçada a persones afectades d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), familiars i cuidadors.

La trobada, que tindrà lloc a partir de les 10h a la Sala Charles Darwin delPRBB (Parc Recerca Biomèdica de Barcelona), inclourà diferents ponències dels professionals d’aquesta Unitat  sobre assajos clínics, recerca translacional, situació de la Llei ELA, estratègies psicològiques i de comunicació, suport nutricional i atenció en fases avançades de la malaltia.

L’objectiu és oferir un espai d’informació, actualització i suport per a les persones que conviuen amb la malaltia i el seu entorn.

Per assistir-hi cal fer la inscripció a la Jornada enviant un correu electrònic a jornadaelamar@gmail.com.

Sinó pots assistir-hi, tens la possibilitat de seguir la Jornada en directe a través d’aquest enllaç: https://bit.ly/JornadaELA_HMar25

VEURE LA JORNADA

Podeu descarregar-vos el programa aquí.

Read more

El Ministeri de Sanitat aprova el finançament de Tofersen, el primer tractament dirigit a una causa genètica de l’ELA

El Ministeri de Sanitat ha anunciat l’aprovació del finançament de Tofersen, comercialitzat com a Qalsody®, un tractament innovador per a l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Aquesta decisió posiciona Espanya entre els primers països europeus a incorporar aquesta teràpia al sistema públic de salut.

Tofersen és el primer fàrmac aprovat a la Unió Europea que actua directament sobre una causa genètica coneguda de l’ELA: les mutacions en el gen SOD1, responsables d’una forma hereditària de la malaltia que afecta aproximadament el 2% dels pacients diagnosticats . Aquestes mutacions provoquen l’acumulació anòmala d’una proteïna tòxica que danya les neurones motores, essencials per al control del moviment muscular.

El fàrmac funciona mitjançant un mecanisme de silenciament gènic que redueix la producció d’aquesta proteïna, amb l’objectiu de preservar la funció neuronal i alentir la progressió de la malaltia. Tofersen representa una de les primeres teràpies dirigides a una causa genètica específica de l’ELA, marcant un avanç significatiu en l’abordatge personalitzat d’aquesta patologia neurodegenerativa.

L’ús del fàrmac requereix la identificació prèvia de la proteïna SOD1 mutada mitjançant una prova disponible als centres hospitalaris de referència d’ELA.

El medicament va ser autoritzat per l’Agència Europea de Medicaments (EMA) al maig de 2024 sota “circumstàncies excepcionals”, donada la raresa de la malaltia i la disponibilitat limitada de dades clíniques. Tofersen també compta amb la designació de medicament orfe, reconeixent el seu valor terapèutic en condicions de gran necessitat mèdica no coberta. L’EMA revisarà anualment la informació nova del medicament i actualitzarà la seva fitxa tècnica quan sigui necessari.

L’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) ha publicat el 19 de maig de 2025 l’informe de posicionament terapèutic per a aquest medicament, considerant Tofersen com una opció terapèutica per al tractament d’adults amb ELA associada a una mutació en el gen de la proteïna superòxid dismutasa 1 (SOD1). S’ha demostrat efecte en biomarcadors relacionats amb el seu mecanisme d’acció. La confirmació formal del benefici clínic requerirà dades addicionals d’eficàcia i seguretat madures i la reavaluació anual de l’evidència que es vagi generant.

El medicament s’inclourà en la prestació farmacèutica del Sistema Nacional de Salut i suposa una innovació en un àrea terapèutica on no s’havien produït incorporacions farmacològiques des dels anys 90.

Read more

Projecte SEED-ALS, la iniciativa pública de 3,9 M€ per impulsar la recerca en ELA

El Centro de Investigación Biomédica en Red (CIBER) impulsa el projecte SEED-ALS (Synergizing Efforts to Develop and Accelerate Breakthroughs in ALS Research), una iniciativa que reuneix els principals equips d’investigació en ELA del país amb l’objectiu d’impulsar-ne l’avenç i millorar l’abordatge d’aquesta malaltia, de la qual es desconeixen els desencadenants i es manca d’eines específiques per al seu diagnòstic, monitoratge o tractament.

L’ELA afecta les neurones motores encarregades de controlar els músculs voluntaris, fet que provoca una pèrdua progressiva de força muscular i, finalment, la paràlisi. Encara que la seva causa exacta continua sent desconeguda en la majoria dels casos, se sap que múltiples factors, tant genètics com ambientals, contribueixen al seu desenvolupament. La seva gran heterogeneïtat clínica i molecular dificulta el diagnòstic i el tractament, fet que reforça la necessitat d’enfocaments com el de SEED-ALS.

A Espanya, la malaltia afecta unes 4.000 persones, més de 500 de les quals a Catalunya, amb una incidència estimada de 2 casos per cada 100.000 habitants a l’any, similar a la registrada en altres països. La cooperació internacional en investigació, especialment a través de consorcis i bases de dades globals, és clau per comprendre millor la malaltia i desenvolupar noves estratègies terapèutiques.

Un consorci nacional per avançar en la recerca de l’ELA

El projecte SEED-ALS té una durada de 2 anys i compta amb un finançament de l’Institut de Salut Carlos III de 3,9 milions d’euros. Aquesta iniciativa ha reunit els principals equips d’investigació bàsica i clínica d’Espanya a través d’un consorci liderat per l’àrea de Malalties Neurodegeneratives del CIBER (CIBERNED): 27 grups de recerca distribuïts en 13 comunitats autònomes, que engloben totes les unitats de referència nacionals (CSUR) i europees (ERN EURO-NMD) en ELA.

L’enfocament innovador del projecte busca comprendre les alteracions clíniques i moleculars de l’ELA mitjançant la gestió de dades massives en un marc unificat i cooperatiu entre diferents disciplines.

“Focalitzar-se en dades massives sense un enfocament unificat que permeti interpretar l’origen i la importància de les diferents alteracions clíniques i moleculars en les diverses formes d’ELA complica la identificació de biomarcadors específics i pot generar conclusions poc consistents”, assenyala Adolfo López de Munain, investigador de l’Institut de Recerca Sanitària Biogipuzkoa, director científic del CIBERNED i investigador principal del projecte.

Per abordar aquest repte, el consorci SEED-ALS proposa un enfocament basat en la selecció i l’anàlisi d’un conjunt representatiu de mostres longitudinals que permetrà estudiar els possibles desencadenants i la progressió de la malaltia i identificar biomarcadors específics. Carmen Paradas, cap de grup del CIBERNED a l’Institut de Biomedicina de Sevilla (IBiS) i corresponsable del projecte, comenta:

“Suggerim una estratègia en què, en lloc de centrar-nos a incloure la major quantitat de casos o la validació de biomarcadors individuals, ens concentrem a definir un nombre finit de mostres longitudinals representatives de l’heterogeneïtat de la malaltia, que proporcionin suficient potència estadística per determinar els factors metabòlics i moleculars clau en el desenvolupament i la progressió de l’ELA”.

Base de dades integrada i exploració de fàrmacs

Un dels pilars del projecte és la integració de totes les dades clíniques i moleculars obtingudes en una base de dades nacional integrada i accessible per a la comunitat científica. Això permetrà que aquest projecte generi una “llavor” (SEED) que pugui créixer i enriquir-se en el futur amb noves dades que permetin avançar en el coneixement de l’ELA i desenvolupar biomarcadors cada cop més específics i fiables per al diagnòstic i el monitoratge de la malaltia.

El consorci també preveu utilitzar models de malaltia derivats de mostres de pacients i animals per explorar el potencial de fàrmacs ja utilitzats en altres patologies i avaluar-ne l’eficàcia en el tractament de les formes esporàdiques i familiars de l’ELA.

“A més d’investigar les causes de la malaltia, volem explorar el potencial de fàrmacs ja utilitzats per a altres patologies, avaluant-ne l’eficàcia en el tractament de les formes esporàdiques i familiars de l’ELA”, afegeix el director del CIBERNED.

Col·laboració i innovació

L’objectiu final de SEED-ALS és transformar el maneig de l’ELA a Espanya, facilitant diagnòstics més precisos, tractaments més efectius i, en última instància, una millora significativa en la qualitat de vida dels pacients i les seves famílies.

“El nostre consorci fomentarà una nova estratègia de col·laboració entre grups d’experts clínics i bàsics que ampliarà el nostre coneixement sobre la malaltia, beneficiant directament els pacients i les autoritats de salut pública”, subratlla l’equip d’investigació.

Un dels punts clau d’aquesta iniciativa és la participació i coordinació amb associacions de pacients i fundacions, així com amb la societat, garantint que les necessitats reals de les persones que conviuen amb la malaltia estiguin al centre del projecte.

Així mateix, el projecte fomenta sinergies amb altres iniciatives rellevants per al sistema de salut, com Impact Genòmica o GenRARE, així com amb centres de referència en bioinformàtica i computació com el Barcelona Supercomputing Center (BSC), enfortint així la investigació en Medicina Personalitzada de Precisió.

Read more

Es descobreix una nova mutació genètica possible causant de l’ELA

Investigadors del Grup de Malalties Neuromusculars i del Grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau, liderats pel neuròleg Dr. Ricard Rojas-García, han identificat una nova mutació en el gen ARPP21 que podria ser causant de l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA).

En concret, es tracta d’una mutació compartida (c.1586C>T; p.Pro529Leu) en el gen ARPP21 que codifica per una proteïna d’unió a ARN i s’ha trobat en un total de 10 pacients amb ELA de 7 famílies no relacionades en una regió al sud-est de la comunitat autònoma de La Rioja.

La investigació es va iniciar després de detectar un nombre inusualment alt de casos d’ELA a La Rioja, concretament en la regió sud-est de la comunitat autònoma. El nombre de casos identificats a la zona, especialment familiars, i la incidència mínima calculada superava considerablement el nombre de casos esperats durant el període d’estudi tenint en compte les dades d’incidència habituals, que solen estar entre dos i tres casos per cada 100.000 habitants anualment.

“Ens vam adonar que hi havia molts pacients d’aquesta zona, de pobles molt propers, cosa que va cridar molt l’atenció”, explica el Dr. Ricard Rojas-García, investigador del Grup de Malalties Neuromusculars de l’IR i un dels autors principals de l’estudi.

Entre el 5% i el 10% dels casos d’ELA tenen antecedents familiars de la malaltia, i en el 30% d’aquests casos, no s’ha pogut identificar una causa genètica subjacent després d’un estudi exhaustiu dels gens coneguts relacionats fins al dia d’avui amb l’ELA. L’objectiu dels investigadors de Sant Pau va ser identificar nous gens relacionats amb l’ELA en casos on les proves genètiques van resultar negatives, motivats per una incidència significativament augmentada d’ELA en aquesta petita regió geogràfica de l’Estat espanyol.

Els científics van realitzar una seqüenciació del genoma complet en un grup de 12 pacients amb ELA (5 d’ells amb antecedents familiars) d’aquesta àrea única. L’estudi es va ampliar per incloure membres de famílies afectades i casos addicionals d’una regió circumdant més àmplia. La mutació identificada en ARPP21 no s’havia trobat en altres gens causants d’ELA. Aquest descobriment suggereix fortament que ARPP21 és un nou gen causant d’ELA.

La regió sud-est de la comunitat de La Rioja és una àrea de 1219,42  km². Entre el 2009 i el 2022, tenia una població mitjana de 43.433, dels quals 31 324 tenien més de 18 anys. La densitat de població era de 35,62 habitants/km². Es tracta d’una zona amb una elevada tassa d’emigració pel que poden haver-hi casos a la resta de l’Estat.

Tenint en compte una incidència mitjana d’ELA d’1,4-2,47 casos/100 000 persones/any, es van calcular un nombre esperat de casos de 0,44-0,77 per any en aquesta àrea, equivalent a 5-10 pacients durant el període d’estudi (2009-2022). En referència als casos d’ELA de tipus familiar, suposant una freqüència del 5-10%, el nombre esperat de casos a l’àrea seria de 0,02-0,08 cas/any o un cas nou cada 12,5-50 anys.

Malgrat això, entre el 2009 i el 2022, a Sant Pau es van visitar 15 pacients de l’àrea d’estudi que complien els criteris diagnòstics d’ELA. 7 dels 15 (46,6%) tenien antecedents familiars d’ELA i es van considerar com a possibles casos familiars. Es van descartar mutacions conegudes causants d’aquesta malaltia mitjançant l’anàlisi de seqüenciació de l’exoma o un panell de gens personalitzats.

El Dr. Dols-Icardo considera que aquestes troballes podrien obrir noves vies per al diagnòstic i el tractament de l’ELA. La identificació d’ARPP21 com a gen causant subratlla la importància de continuar investigant en àrees geogràfiques específiques per descobrir nous factors genètics.

IMPLICACIONS GLOBALS:

Encara que aquest descobriment s’ha fet en una regió específica de l’Estat espanyol, els investigadors creuen que podria tenir implicacions globals. “Això obre la porta que altres equips de recerca a nivell mundial revisin les seves bases de dades i pacients per veure si aquesta mutació també és present en altres llocs”, expliquen.

El descobriment del nou gen associat a l’ELA no només permetrà un millor diagnòstic i consell genètic per a les famílies afectades, sinó que també obre noves vies d’investigació sobre el funcionament d’aquesta proteïna específica i la seva relació amb la malaltia.

Aquest avenç destaca la importància de la investigació genètica en la comprensió i tractament de malalties rares i posa de manifest la necessitat de continuar explorant les causes genètiques de l’ELA per poder desenvolupar tractaments més efectius en el futur.

Article de referència, Dols-Icardo O, Carbayo Á, Jericó I, et al Identification of a pathogenic mutation in ARPP21 in patients with amyotrophic lateral sclerosis Journal of Neurology, Neurosurgery & Psychiatry Published Online First: 02 July 2024: https://jnnp.bmj.com/content/early/2024/07/02/jnnp-2024-333834

Noticia original de l’Institut de Recerca Sant Pau: https://www.recercasantpau.cat/actualitat/investigadors-de-sant-pau-descobreixen-un-nou-gen-que-causa-ela/

Read more

Un estudi identifica que la interacció de dues proteïnes podria ajudar a aturar l’avenç de l’ELA

Investigadors de la Western University de Londres, a Ontario (Canadà), publiquen un estudi amb resultats positiu relacionat en trobar com aturar l’avenç de l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA). Aquesta recerca ha identificat que la interacció entre dues proteïnes podria ser clau en el camí contra aquesta malaltia.

Publicat a la prestigiosa revista científica Brain, l’estudi destaca que una proteïna anomenada TDP-43, que ja se sabia que està present en gairebé totes les persones diagnosticades amb ELA, és la responsable de que es formin grups anormals dins de les cèl·lules, provocant la mort d’aquestes. Paral·lelament, s’ha descobert també que una altre proteïna, la RGNEF, té funcions oposades a la TDP-43. La investigació canadenca ha identificat que un fragment específic de la RGNEF, anomenada NF242, pot atenuar els efectes tòxics de la TDP-43, i que quan les dues proteïnes interactuen entre si eliminen aquesta toxicitat i redueix el dany, prevenint la mort de la cèl·lula.

Aquest estudi obre el camí per continuar treballant en altres investigacions relacionades amb l’ELA i fins i tot altres malalties neurodegeneratives. Els resultats son prometedors i positius segons els investigadors especialitzats en ELA, que consideren que és un pas més per tenir informació detallada sobre la malaltia i trobar així una possible cura.

Podeu llegir l’article sencer a la Revista Brain aquí: https://doi.org/10.1093/brain/awae078

Read more

Es recomana l’aprovació a Europa d’un tractament per a persones afectades d’ELA amb la mutació en el gen SOD1

L’EMA (L’Agència Europea del Medicament) ha recomanat concedir una autorització de comercialització a la Unió Europea per a una nova teràpia en el tractament de pacients adults amb esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

Aquest fàrmac, anomenat Qalsody (tofersen) està indicat per al tractament de persones diagnosticades amb ELA que tenen una mutació del gen de la superòxid dismutasa 1 (SOD1). Aquesta mutació afecta aproximadament el 2% de les persones que viuen amb ELA, l’afecció és causada per una mutació (canvi) genètic que condueix a la producció d’enzims SOD1 defectuosos, fet que provoca la mort de les cèl·lules nervioses.

Qalsody és un oligonucleòtid antisentit que s’uneix a l’ARNm del gen SOD1 per reduir la producció de la proteïna SOD1. En reduir la quantitat de proteïna SOD1 defectuosa, s’espera que aquest medicament millori els símptomes de l’ELA.

L’opinió del comitè de medicaments per a ús humà (CHMP) de l’EMA, grup encarregat d’aquestes recomanacions, es basa en la totalitat de l’evidència de resultats en què es van observar reduccions d’aproximadament el 60% a les concentracions plasmàtiques de NfL en pacients que van rebre Qalsody en comparació del grup de placebo, cosa que suggereix una reducció de la lesió neuronal. També es va observar una millora numèrica en les capacitats físiques dels pacients que van rebre Qalsody en comparació dels participants de l’estudi que van rebre placebo.

El CHMP sol·licitarà la presentació de dades després de l’autorització per caracteritzar millor l’eficàcia i la seguretat a llarg termini de Qalsody, sobre la base d’un estudi d’extensió obert a llarg termini, la col·laboració amb dos registres de malalties i un estudi observacional basat en registres. A més, s’investigarà si l’ús de Tofersen pot endarrerir o fins i tot prevenir l’aparició d’ELA clínicament manifestada en pacients amb presimtomàtica ELA SOD1.

La recomanació feta és una autorització de comercialització en circumstàncies excepcionals. Aquesta via d’autorització permet als pacients accedir a medicaments sobre els quals no es poden obtenir dades completes en condicions normals dús, perquè hi ha molt pocs pacients amb la malaltia.

L’opinió adoptada per aquest comitè és un pas intermedi al camí de Qalsody cap a l’accés dels pacients. Aquesta opinió s’enviarà ara a la Comissió Europea perquè adopti una decisió sobre l’autorització de comercialització a tota la UE. Una vegada concedida aquesta autorització de comercialització, les decisions sobre el preu i el reemborsament s’han de prendre a nivell de cada Estat membre, tenint en compte el paper potencial o l’ús d’aquest medicament en el context del sistema nacional de salut del país.

Font: https://www.ema.europa.eu/en/news/new-treatment-rare-motor-neurone-disease-recommended-approval

Read more

Desxifren les connexions cerebrals entre l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i la demència frontotemporal

Un grup de científics de diversos hospitals i centres de recerca de Catalunya, liderats pels Drs. Álvaro Carbayo i Ricard Rojas, investigadors del Grup de Malalties Neuromusculars de l’Institut de Recerca Sant Pau, en col·laboració amb el Dr. Sergi Borrego-Écija i la Dra. Ellen Gelpi, del grup de malaltia d’Alzheimer i altres trastorns cognitius i el Banc de Teixits Neurològics del IDIBAPS, han publicat un estudi a la revista Brain que revela connexions entre dues malalties cerebrals devastadores: l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i la demència frontotemporal.

L’estudi examina la relació i l’espectre complet d’aquestes dues malalties neurodegeneratives, que comparteixen més similituds de les que es pensava inicialment. L’ELA, que és una malaltia que afecta a les neurones motores, i la demència frontotemporal, caracteritzada per problemes cognitius i conductuals, mostren un espectre clínic, genètic i patològic comú, tot i que molt heterogeni, segons explica el Dr. Ricard Rojas, investigador de l’IR Sant Pau i cap de la Unitat de malalties neurodegeneratives del Servei de Neurologia de l’Hospital de Sant Pau.

Estudis clínics han revelat que fins al 50% dels pacients amb ELA poden desenvolupar símptomes cognitius i de comportament i, en concret, entre un 10 i un 15% compleixen els criteris diagnòstics per a la demència frontotemporal. Ara s’ha pogut comprovar, mitjançant l’estudi neuropatològic d’una gran sèrie de casos d’ELA, que en realitat la xifra pot ser molt més important: el 35,5% dels casos presentaven també característiques patològiques de demència frontotemporal. Les troballes mostren que l’agregació patològica de la proteïna TDP-43 estava present en un 93,6% dels casos d’ELA i era més extensa en aquells amb la coexistència patològica de demència frontotemporal.

Tot i que és sabut que la majoria dels casos comparteixen la presència d’agregats de la proteïna TDP-43, l’estudi posa de manifest la marcada heterogeneïtat de les característiques neuropatològiques, suggerint possibles mecanismes fisiopatològics diferents.  Cal tenir en compte que, actualment,  la identificació d’aquestes proteïnes és fa post mortem, en absència d’un biomarcador precís.

“Els estudis neuropatològics i la correlació amb les característiques clíniques dels pacients ens ajuden a ampliar el nostre coneixement sobre la base de malalties com la ELA i la demència frontotemporal, obrint portes a futurs estudis sobre biomarcadors i teràpies específiques”, indica el Dr. Carbayo, autor principal de l’estudi.

En la investigació es van incloure tots els casos que complien els criteris neuropatològics de demència frontotemporal del Banc de Teixits Neurològics del Biobanc FRCB-IDIBAPS-Hospital Clínic de Barcelona entre 1994 i 2022, independentment del seu últim diagnòstic clínic. Es van revisar, de manera retrospectiva, les dades clíniques i neuropatològiques, i es van poder analitzar les principals característiques clíniques, genètiques i patogèniques, comparant els grups de pacients  amb i sense canvis patològics de demència frontotemporal, intentant definir subgrups específics.

“Hem observat una heterogeneïtat sorprenent en la presentació clínica i les característiques patològiques i genètiques dels pacients, amb una major freqüència de demència frontotemporal que la descrita en altres sèries”, en paraules del Dr. Carbayo.

Des del seu punt de vista, aquests resultats posen en relleu la importància de la col·laboració interdisciplinària entre els professionals i les unitats de ELA i demència frontotemporal. “És crucial que treballem conjuntament per entendre millor aquest espectre de malalties neurodegeneratives i per atendre millor els nostres pacients. De fet, a Sant Pau ja estem treballant amb aquesta estructura des de fa 6 o 7 anys”, conclou el Dr. Carbayo.

Article de referència: Álvaro Carbayo, Sergi Borrego-Écija, Janina Turon-Sans, Elena Cortés-Vicente, Laura Molina-Porcel, Jordi Gascón-Bayarri, Miguel Ángel Rubio, Mónica Povedano, Josep Gámez, Javier Sotoca, Raúl Juntas-Morales, Miriam Almendrote, Marta Marquié, Raquel Sánchez-Valle, Ignacio Illán-Gala, Oriol Dols-Icardo, Sara Rubio-Guerra, Sara Bernal, Marta Caballero-Ávila, Ana Vesperinas, Ellen Gelpi, Ricard Rojas-García, Clinicopathological correlates in frontotemporal lobar degeneration: motor neuron disease spectrum, Brain, 2024;, awae011, https://doi.org/10.1093/brain/awae011

Font: www.recercasantpau.cat

Read more

Sobre nosaltres

La Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls és la única entitat sense ànim de lucre a Catalunya que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones afectades d’ELA/MMN i de les seves famílies.

CONTACTE

ela@fundaciomiquelvalls.org
93 766 59 69
Carrer del Turisme s/n, local. Cantonada Carrer Santiago Rusiñol. Calella - 08370 (Barcelona)

Creu de Sant Jordi

Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari

All Rights Reserved Fundació Catalana d'ELA Miquel Valls

Powered by  GDPR Cookie Compliance
Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.

Més informació sobre la política de privadesa